La consideració que té la societat sobre la gent gran
A la nostra societat les persones cada vegada gaudeixen de més longevitat. I, afortunadament, molta gent arriba a més totalment activa i amb ganes de fer coses, tant a nivell físic com intel·lectual. La gent gran ha canviat el seu estil de vida, però a nivell social no s’ha fet una transformació de la mentalitat pel que fa a aquest canvi. Moltes vegades la societat veu les persones grans com avis, i només els preocupa que estiguin ben atesos, que estiguin bé quant a la seva salut física. Es pensa que les seves idees són antiquades. Vivim en un món on tot és molt ràpid. La figura de l’avi recorda a molts temps antic i obsolet, ja que pensen que tot el que diuen ja no té a veure amb l’actualitat. Pensen: “Què ens diran si no saben ni de què van les noves tecnologies?” El factor temps es pot viure de manera molt diferent. El temps ens constreny, ens falta temps, i no dediquem temps a les persones, i potser encara menys a les persones grans..
Ens perdem poder interactuar amb la gent gran i descobrir que potser allò que busquem a l’exterior es troba a l’interior de les persones, que han viscut i han passat per totes les etapes de la vida.
Tractar amb autenticitat.
Hi ha una forma habitual i comuna de tractar la gent gran que es redueix a una forma de tracta infantil, i sense esperar res d’ells.Com si ja portessin una etiqueta amb les instruccions, i no calgués tenir en compte les seves necessitats personals o interiors.
Per exemple, se’ls dóna l’esmorzar, se’ls treu al sol, se’ls posa davant la tele, i a poc a poc ja no se’ls pregunta què volen fer o si els ve de gust el que faran. S’ha de preguntar. DS’ha de preguntar per respecte. Ells reben el respecte encara que no puguin decidir el que volen fer, i s’hagin de limitar a fer gairebé el mateix cada dia.
Se’ls tracta el cos, se’ls diu: “Ara descansaràs una estona, i et posaré un jersei que fa fred.” com aquell que fa fred i que estan cansats,
Aquesta actitud ens situa per sobre d’ells, com si depenguessin de nosaltres, no tan sols fisicament. En canvi, si ens dirigim a ells amb autenticitat, reben aquest interés personal i estimulen les seves ganes de correspondre més enllà de l’esforç físic al qual es sotmeten cada dia.
No hem d’oblida mai, que dins cada cos envellit o emmmalaltit, hi ha una persona.
La “funda” ha de ser sempre secundària a la persona que hi ha dins. La seva essència. És a ella a qui ens hem de dirigir, envcara que cuidem també el seu cos.
Som persones que estem aprenent a viure i a morir, fins el darrer alè.